COSTA D' AZAHAR
 

   

Castelló: tres quarts de mil.lenni d’una ciutat

José Sánchez Adell, cronista oficial de la ciutat

 

         A Lleida, el 6 dels idus de setembre de 1251 (data que reduïda al calendari vigent actualment equival al dia 8 del mateix més i any) Jaume I estenia un document pel qual autoritzava Ximén Pérez d’Arenós, el seu lloctinent en el regne de València, a traslladar  la vila de Castelló des del seu emplaçament originari al lloc de la plana que vera com més apropiat. La memòria tradicional situa l’execució de l’autoritzat trasllat en la quaresma immediata de l’any següent. Aquest fet sempre ha sigut valorat pel poble castellonenc, en la seua interpretació exacta del moment auroral de la seua existència, en el nou assentament de l’alqueria mora de Benirabe, i en això rau que el record del trasllat estiga associat, com és ben sabut, a la celebració anual d’una romeria a l’ermita de la Magdalena, que s’alça al costat del castell des dels temps remots orígens.

         Dotze anys abans, en 1239, va haver-hi certament un intent de fundació d’una nova vila (en aquest cas l’alqueria de Benimahomet), mitjançant una carta pobla atorgada pel primer senyor feudal que va tindre Castelló, en Nunó Sanç, senyor del Rosselló. La història tenia determinat, tanmateix, que el naixement del nou Castelló havia de vindre de la mà de la corona (hui diríem de l’Estat), la qual cosa equival a dir que hauria de començar les seues passes pel camí de les llibertats i no dels condicionaments i sotmetiments feudals.

         Ja és sabut que la vida al Castelló dels segles medievals va tindre uns caràcters plenaments urbans, amb un important pes de les activitats artesanes i comercials per damunt de la dedicació rural del conreu dels camps, que també cobrarà un desenvolupament posterior i creixent mitjançant el sistema de recs amb les aigües del Millars. Com a mostra de l’impuls reial al desenvolupament econòmic, recordem que el 16 de març de 1260 Jaume I autoritzà la construcció d’un camí per a unir la vila amb la mar, en el punt en què van existir precedents preromans i ara començava a  aparèixer un incipient trànsit marítim precursor del futur port. O també que el 9 de maig de 1269, el mateix monarca atorgava permís per a celebrar una fira que havia de començar vuit dies abans de sant Lluc (18 d’octubre), mostra inequívoca d’activa vida mercantil. Per una altra part, un document de 17 de feber de 1272 autoritzava l’ampliació del nucli urbà, mitjançant l’afegit d’un raval que suposava l’aparició dels carrers d’Enmig i d’Amunt, cosa que demostra el favorable efecte de l’atenció reial sobre el creixement demogràfic de la nova vila. El fill i successor de Jaume I, Pere II el Gran, des de Barcelona, el 7 de febrer atorgarà a la vila de Castelló la facultat d’autogovernar-se mitjançant la concessió del dret a posseir els seus propis òrgans municipals. Bé podria aplicar-se al Castelló medieval el que es deia en aquell temps que l’aire de la ciutat fa lliures els homes.

         Tot pareix indicar que Jaume I atorgà a la naixent vila com un crèdit de confiança per a exercir un paper de capitania en aquestes terres septentrionals valencianes. Vinguda a la Història quan el fenomen urbà ja s’havia manifestat amb anterioritat en altres punts de la comarca, Castelló assumí des del segle XIV la seu d’una governació, i amb ella un rol de capitalitat que no l’ha abandonat al llarg dels segles.

         Però la història no és una memòria inerta i morta sinó testimoni viu d’un flux de generacions que no cessen de succeir-se i renovar-se sense perdre la referència d’un passat comú. Des d’aquella data del 8 de setembre de 1251 fins a hui, ha transcorregut un sol i únic discórrer històric que ha tingut com a protagonista el poble de Castelló, contínuament mutable en els seus individus per llei de vida, però sempre el mateix en el seu origen comú i ambicions comunes; una llarga i lenta desfilada de dies i anys; una contínua sedimentació d’homes i dones de diversa procedència però integrats en coincidents il.lusions; una successió de collites (vinya, canyamel, seda, cànem, taronja, segons les conjuntures variables de l’economia agrícola), d’empreses comercials i industrials; d’assoliments culturals i artístics; de fervors religiosos; de canvis polítics; d’història que flueixen sense parar.

         Una celebració del 750 aniversari de la concessió reial de Jaume I que vol ser fidel al seu propi significat i a la seua transcedència no pot quedar-se en la mera evocació arquelògica d’un antic episodi històric, o només en motiu ocasional per a celebrar unes festes sonades. Exigeix una reflexió cap al passat com a experiència i cap al futur com a il.lusió. En aquell document de 1251 estava implícita tota la capacitat de desenvolupament que ha fet possible aquests tres quarts de mil.lenni transcorregurts per al nostre poble, amb alternança d’esdeveniments alegres i successos tristos, però sempre amb l’amor al progrés i a la llibertat per bandera.